La historia transcorre en un estricte Monestir de Cartoixans, en el qual els monjos tan sols podien dir dues paraules a l’any. Aquestes paraules les pronunciaven durant el menjar del día de Sant Bruno, fundador de l’ordre.

Va arribar al convent un jove cartoixà i en passar el primer any va pronunciar les seves dues paraules: “Menjar dolent”. El pare prior es va quedar sorprès i va afegir: “Entenc”. Va passar un altre any i el jove cartoixà va dir les seves dues paraules corresponents: “Llit dur”. El pare prior va dir: “Ja veig”. El tercer any el jove va utilitzar les seves dues paraules per a dir: “Fa fred”. El pare va assentir. El Quart any el jove, sense poder resistir més aquesta situación va dir: “Me’n vaig”. A això, el pare prior, que era l’única persona que podia pronunciar més de dues paraules, va respondre: “Sí, millor que t’en vages, perquè des que has arribat no fas més que protestar”.

Tal vegada son nombroses les ocasions en les quals ens comportem com el jove cartoixà, queixant-nos permanentment en comptes d’aprendre i aprofitar el moment per a crear una experiència positiva.

Expressar és bo i expressar una disconformitat no és perjudicial, però hauriem d’evitar que aquests comportaments es converteixen en la norma. Quan la queixa no dóna pas a una solució acaba per carregar-nos d’energia negativa, produint malestar i estrès en nosaltres i en les persones que ens envolten.

Deixar de queixar-nos i invertir aquest temps en construir solucions ens aportarà molts avantatges:

  • Afavorir que acceptem i entenguem el que hem de canviar.
  • Disminuir l’aparició d’emocions negatives com són el malestar, la gelosia, el nerviosisme…
  • Responsabilitzar-se de les coses que diem o fem, en comptes de culpabilitzar als altres.
  • Afavorir un estat d’ànim més adequat.

 

“Amb la meitat d’energia necessària per a expressar una queixa, es comença a construir una solució” Rafael Vidac.