La malaltia renal crònica desenvolupa canvis progressius en la vida de les persones a les quals se’ls diagnostica. L’impacte inicial és una bomba nuclear que posa boca avall tot un sistema vital creat durant anys.

Les estratègies han de variar. Cal prioritzar, rebutjar, anul·lar, restar i sumar, eliminar, aportar, desaprendre i aprendre. Un procés llarg i adaptatiu paral·lel a l’evolució de la malaltia que, a cada pas, ens sorprén amb un nou caos. Un nou caos al qual fer front de la manera més senzilla i alhora la més complicada: acceptant.

Igual que hem d’acceptar l’evolució de la malaltia, hem d’acceptar els canvis físics que ella ens origina.

Hem de. Tant de bo fora tan fàcil.

Tant de bo fora fàcil acceptar portar un catèter que penja del nostre pit o del nostre ventre, tant de bo fora fàcil acceptar que els nostres braços ja no tenen força i que estan plens de cicatrius per les fístules realitzades. Tant de bo fora fàcil acceptar les “inflamacions” de la fístula, sentir l’anada i vinguda de la sang, poses el braç com el poses.

Tant de bo poguérem acceptar que si volem portar un vestit escotat la gent es quedarà mirant el nostre apòsit, de la mateixa manera que el mires tu quan et mires a l’espill. Que, si estàs amb un grup de gent i algú t’agafa del braç notant la fístula, s’espantarà apartant la seua mà ràpidament.

Tant de bo poguérem acceptar que no podrem fer les mateixes caminades que la gent de la nostra edat, ni beure l’aigua que el cos ens demana, ni notar l’aigua caient pel cap en dutxar-nos.

Tant de bo poguérem acceptar que tindre intimitat amb una persona significarà explicar mil històries, que el biquini passarà a millor vida, que això de carregar pes ja no va amb tu, que, fins i tot, carregar al teu nét en braços suposarà un esforç.

Però per què ens costa tant?, per què ens costa tant gaudir de la vida malgrat el nostre catèter, la nostra fístula, la nostra set, el nostre esgotament, la nostra frustració?

Diuen que la resposta està en una meravellosa paraula: ACTITUD.

L’actitud fa la diferència. Una actitud derrotista veurà tots els problemes, esmentats abans, a cada minut, a cada hora, constantment i, el pitjor, els veurà sense intentar cap solució.

Una actitud assertiva veurà la botella mig plena, coneixerà els seus límits i els estimarà. Sabrà caminar el necessari, tant com el seu cos li permeta i sense una gota d’autocompassió dirà “fins ací”, s’asseurà i gaudirà del paisatge. El paisatge del qual no haguera pogut gaudir d’haver pogut seguir amb la ruta.

És normal que passem d’una actitud a una altra, que siguem una muntanya russa, que el conflicte intern vaja per un port de muntanya constant.

És normal que en algun moment trobem una vall plena de roselles, que ens envolte la seua bellesa de tal manera que oblidem la malaltia que ens acompanya i passem a ser simplement un ésser xicotet dins d’un univers majestuós, on els nostres problemes són xicotets punts, remots i insignificants, comparats amb l’aroma d’una única flor.