L’altre dia estava parlant amb una sòcia sobre com s’anava a planificar les vacacions, – està sent un any molt complicat, i arribe molt cansada a les vacacions, per la qual cosa només m’abellix descansar- em comente a raó de preguntar-li si tenia planificada alguna activitat.
En eixe moment vaig començar a contestar al seu comentari, vaig notar que la resposta m’eixia de manera natural, bo, natural no, més aviat automàtica, la frase al meu cap deia: -Tomaca un descans perquè te l’has guanyat-, i llavors és quan vaig ser conscient de l’afegitó, “t’ho has guanyat”, em vaig quedar callat a mitat de frase, de fet, la sòcia es va adonar que no acabava d’acabar la meua frase i em pregunte si m’havia passat alguna cosa.
Li vaig dir que sí, que m’acabava de donar compte que anava a dir una frase que no em creia, una frase que havia usat moltíssimes vegades sense pensar en això. Per a no deixar-la en suspens, li explique el que estava pensant.
Em vaig adonar que el seu descans no depenia de “haver-li’l guanyat”, sembla que necessitem justificar-nos per a parar i descansar, com si descansar fora un premi sol assolible si complim uns estàndards de productivitat, moltes vegades autoimposats, reflex d’una cultura i societat que reforça el treballar, el produir. Només si fas alguna cosa de profit et guanyes el privilegi de descansar, en cas contrari no te’l mereixes.
En la malaltia renal crònica, el cansament és una presència constant, a vegades es presenta d’una forma més intensa i altres quasi no es nota, però sempre està a l’aguait. No depén del fet que hages treballat molt o poc, simplement és ací. No obstant això, asseure’s a descansar, o deixar una tasca per a un altre moment moltes vegades no ens ho permetem, una veu interior comença a retraure’ns que “hauríem de” poder, o “hauríem de” traure forces.
Però la realitat és una altra, no fa falta “guanyar-se” un descans, podem descansar sense necessitat de justificar-nos davant ningú, i això ens inclou també davant nosaltres mateixos. Descansar no és un premi, descansar és una necessitat biològica, seria com si només ens permetérem dormir com a premi per haver sigut bones xiques o bons xics. Igual que dormir no és un premi, descansar tampoc.
Per tant, aprofitem estes jornades estivals, per a descansar, sense afegitons ni juís sobre el que ens mereixem o no, sinó descansar perquè tenim tot el dret del món, i que puguem estendre esta actitud d’autocura a la resta de l’any.
Feliç descans!