VIVIM atordits per una mar d’estímuls i les notícies realment rellevants passen sovint desapercebudes. La realitat sembla poc *sexy i la majoria de la societat la mira de reüll, com un mal necessari, però menyspreable. A quasi ningú importen els debats que haguérem de tindre perquè requerixen de més esforç que escrutar el (no) vestit de la *Pedroche a la recerca de la clau del nou any. I no obstant això, no tota la realitat és desagradable i per tant, susceptible d’oblit en un món que corre darrere de la píndola de la felicitat. Hi ha notícies tan esperançadores que mereixen atenció, encara que només siga per a pensar en com podem copiar la fórmula i aplicar-la a altres camps.
Una de les històries més felices de l’Espanya actual és l’èxit continuat del nostre sistema de trasplantaments. Som líders a nivell mundial gràcies a una cooperació entre administracions l’eficàcia de les quals haguera de causar enrogiment als qui la veuen inviable en altres camps. I una de les llavors d’esta fita és l’alt grau de solidaritat de la societat espanyola, que cada any convertix la donació en un acte suprem de generositat. Doncs bé, en este terreny en el qual Espanya destaca en el planeta, la província de Castelló sobreïx amb la major ràtio de donacions per habitant en els últims anys. Se’ls ocorren molts altres àmbits en què puguem presumir de lideratge?
«Juan Doménech es va obstinar a promocionar la donació d’òrgans»
Esta setmana ens va deixar una persona que havia posat el seu granet d’arena per a este triomf col·lectiu. Amb els mitjans justos però amb un gran equip humà i tota la voluntat del món, des de l’Associació per a la Lluita Contra les Malalties Renals de la província (*ALCER *Castalia), Juan Doménech es va obstinar a promocionar la donació d’òrgans i teixits mitjançant una campanya anual que en cada edició va sumar complicitats i va omplir les nostres places. Ho va fer perquè creia fermament en això i no es va parar a pensar que haguera de fer-ho un altre.
La veritat: caminem escassos de persones que donen este tipus de passos. Tenim més excuses que vergonya. Però els qui fan progressar al món l’aconseguixen amb ambició, tenacitat i un punt de gosadia. Així s’aconseguix que coses extraordinàries acaben semblant-nos tan normals com les persones que les fan possibles. Necessitem amb urgència més persones com Juan. Eres tu una d’elles? Demà serà tard.