Dia Internacional de la Dona: FLORES PER A MARÍA
Un home de mitjana edat, José, bevia el seu tercer “sol i ombra” assegut en la barra del bar del poble. No era molt tard, però ja havia enfosquit i la majoria dels clients s’havien anat a les seues cases. María, darrere de la barra, se sentia incòmoda i, com tantes altres vegades, li era difícil mantindre la calma davant les paraules de José: «Tu i jo hem d’anar plegats de festa. T’assabentaràs del que és passar-ho bé amb un home de veritat, no com el passes amb els teus amics, eixos que es depilen, eixos que porten pendents fins i tot en el nas.
T’assabentaràs del que és un home amb els dallonses ben posats. Que no m’assabente jo que passa fam eixe cuerpito…!». Però José era el client; no podia dir-li el que li haguera cridat, que li feia fàstic, que havia begut massa i empestava, que no desitjava ni fins i tot estant seré la seua companyia. Per això, va fer el que altres vegades, va apagar dissimuladament les llums i va fingir que era una apagada: «Una altra vegada les llums! No sé quan el cap es decidirà a arreglar-les, són més velles que el bar, de quan ací hi havia un celler».
Els pocs clients que quedaven van anar eixint, també José, que es va posar en peus agarrant-se de la barra i, mesurant molt bé els seus passos, es va dirigir a la porta.
Havia aparcat dos carrers més a baix i, trontollant-se, va tardar a arribar al seu cotxe. María va ser més ràpida i, després de tancar la porta, va eixir per la part de darrere, on en el porxo l’esperava la seua bicicleta.
Eixa nit hi havia boira, una xarxa de fines gotes de pluja embolicava als arbres que vorejaven el camí. Eixa nit no il·luminava la lluna ni es veien estreles, així que va pedalar amb ganes d’arribar al caseriu. A l’eixida d’una corba, la van il·luminar els fars d’un cotxe. No va tindre temps d’apartar-se. Un colp brusc la va enviar a la cuneta, i el seu cap va quedar sobre unes pedres.
Va sentir un grinyol seguit d’un fort soroll abans que, per a ella, tot es tornara fosc. També ho van sentir uns veïns que van acudir a veure el succeït. Allí van trobar un cotxe quasi encastat contra un mur, encara amb les llums enceses i, dins, el seu veí José apareixia atrapat en el buit davanter del seient del copilot.
No portava cinturó, i allí va quedar amb el seient clavat en els seus renyons. No gaire lluny es veia una bicicleta en el camí.
Els veïns van telefonar al 112, i van acudir en pocs minuts: la Guàrdia Civil de Trànsit, els bombers i dos ambulàncies medicalitzades. Els sanitaris, ja des de lluny, van veure la bicicleta i a prop a una dona jove en la cuneta. Van comprovar que no tenia pols. Més avant, algú cridava des de l’interior d’un cotxe. Un equip va iniciar maniobres de reanimació a la jove. Malgrat el molt que es van esforçar, no van aconseguir que el seu cor bategara. Però van seguir el protocol de possible donant i la van traslladar a l’hospital. Mentres, l’home que cridava des del cotxe era tret pels bombers i atés per l’altre equip.
La part inferior de la seua esquena havia rebut un fort impacte, va ser tractat i també traslladat a l’hospital. Una vegada ingressat allí, els nefròlegs van opinar que no se salvaria sense un trasplantament.
La família de María, entre llàgrimes, va contar que ella havia manifestat que volia ser donant. No sé quant temps va passar, ni com, per coses del destí, va resultar que els renyons de María i José eren compatibles, i un renyó de María li va donar la vida a José. Tots sabem que els donants són anònims, encara que de l’accident, José només recorda una visió de María i la seua bicicleta enmig de la boira. Als pobles, tot se sap, i al poc, José es va assabentar que María va ser donant.
Durant els seus anys d’ingrés a la presó, José es desintoxicó de l’alcohol i va cursar programes d’educació per a la igualtat entre hòmens i dones, on li van explicar l’importants i necessaris que són el respecte, l’empatia i la generositat per a relacionar-se amb altres persones. Ara, en la seua nova vida, seguix al poble, però ja no acudix a les vesprades al bar.
Treballa com a voluntari en una associació de lluita contra l’alcohol i les drogues, i també compta com ja no ridiculitza, ni insulta ni menysprea a les dones. No es cansa de repetir el molt que el va ajudar aquell curs a la presó, del feliç que se sent amb la seua dona des que va comprendre el veritable significat de la igualtat entre hòmens i dones.
Diuen que totes les setmanes li porta flors a María.
Autora: Cristina Eloisa Oliver
