La llebre del conte clàssic sempre ha tingut mala premsa. La recordem atabalada, superba i perdent una carrera per pura falta de previsió enfront d'una tortuga diligent i constant. No obstant això, si mirem més de prop, la llebre no és l'enemic; és, simplement, un animal dissenyat per a reaccionar a l'instant davant el menor cruixit de la mala herba. La seua velocitat i la seua capacitat d'espantar-se no són un defecte: són el seu mecanisme de supervivència.
En la nostra ment ocorre una cosa molt semblant enfront dels girs inesperats de la vida. Tots alberguem una 'llebre emocional' i una 'tortuga sentimental'. La llebre representa les nostres emocions més immediates i viscerals: la por, la sorpresa, l'enuig o la desesperació. Apareix ràpid, no es pensa, consumix moltíssima energia i ens sacseja per complet. La tortuga, en canvi, representa el sentiment tamisat per la reflexió i el temps: tarda més a configurar-se, però aporta estabilitat, perspectiva i coherència a llarg termini.
Enfront d'una malaltia crònica com és la renal, l'horitzó vital deixa de ser una carrera de velocitat amb una meta clara i assolible i es transforma en una autèntica marató sense fi. És un trajecte minat de visites mèdiques, analítiques mensuals i sales d'espera, on cada cita pot portar males notícies, canvis dràstics de medicació o la irrupció de tractaments segrestadors del teu temps i la teua energia.
En eixe escenari, és completament natural —i biològicament necessari— que la teua llebre interna faça un salt i comence a córrer desbocada. La por en entrar a la consulta, la ràbia davant un mal resultat de creatinina o l'ansietat anticipatòria no són mostres de debilitat ni de 'pensar malament'. Són el teu sistema d'alarma avisant-te que hi ha una amenaça real a la teua estabilitat. La teua llebre és la guaita del vaixell: el seu treball és cridar amb força perquè veu l'escull. El perill no és el crit de la guaita; el perill real sorgix quan deixem que siga la guaita, presa del pànic, qui prenga el timó del vaixell.
Viure exclusivament des del presentisme de la llebre ens pot espentar a la paràlisi, a la negació de la realitat o a fugides cap avant que posen en risc la nostra salut. Per això, el repte no està a anul·lar a la llebre, ni jutjar-te per sentir por o tristesa. El secret és escoltar atentament els seus advertiments, validar la seua funció protectora i, tot seguit, despertar a la tortuga perquè avalue el mapa complet. Pujar-se a lloms de la tortuga significa donar-nos un temps per a respirar abans de prendre decisions precipitades, compartir el diagnòstic amb el nostre entorn i recordar que som persones completes, amb fortaleses que van molt més allà d'una etiqueta mèdica.
Per a començar a coordinar a la teua llebre i a la teua tortuga a partir de demà, et propose un exercici pràctic: En la teua pròxima visita mèdica o davant el següent contratemps, posa a prova esta regla de joc: separa el que cal acceptar del que es pot adaptar.
Hi ha aspectes de la malaltia que la teua tortuga haurà d'assumir com a fets innegociables (una pauta mèdica estricta, una restricció dietètica o acudir al tractament). No obstant això, hi ha un gran espai on sí que pot negociar una adaptació: l'horari en el qual decidixes prendre la medicació perquè no trenque el teu descans, la forma creativa de cuinar dins dels teus límits o amb qui decidixes compartir les teues impressions després de la consulta.
Permet que la llebre et mostre on està el perill amb la seua energia immediata, però confia en el ritme pausat i ferm de la tortuga per a dissenyar com recorreràs el camí. Escolta al guaita, però mantingues el control del timó.
Quan la llebre i la tortuga s'alien, la carrera no es fa més curta, però es torna més suportable
