“Si estem molt pendents de no ferir a ningú en cap circumstància, acabarem ferint-nos a nosaltres mateixos i als altres” (P. Jakubowski)

Aquesta setmana reprenem les reflexions al voltant de la comunicació, després d’una setmana de descans sobre el tema.

Si recordeu el text de fer 2 setmanes, vam descriure 3 estils de comunicació, cadascun, ocupava un espai en un riu imaginari, les dues costes i el pont que les unia. Hui, ens centrarem en la vora passiva.

Les persones que habiten en la vora passiva anteposen els drets, peticions i desitjos dels altres als seus propis.

En el nostre col·lectiu, hi ha persones que viuen en la vora passiva i els passen coses com aquestes:

  • Fa uns anys que estic anant a revisar l’estat del meu renyó, no estic molt preocupat perquè cada vegada que vaig a la visita, que és 1 vegada cada 8 mesos, la doctora em diu que tot està bé i que ens veurem en altres 8 mesos, llavors pense: “preferisc no preguntar per què estan molt ocupats i encara que no em queda clar com estic, si em diuen que estic bé, no he de molestar més”.
  • He de portar un control rigorós de la medicació que em toca prendre, però a vegades just quan he de prendre-me-la em demanen ajuda, i pense: “perquè em prenga les pastilles més tard no passa res, és més important ajudar”
  • Encara que em trobe cansat a sovint, els altres no han de patir la meua malaltia i he d’aparentar tota la fortalesa possible i no parar d’esforçar-me, fins i tot sense forces.

I és que moltes vegades, podem sentir fins una mica de culpabilitat per algunes de les limitacions que ens imposa la nostra malaltia: visites contínues a metges, cansament, adaptació de la dieta i les activitats d’oci i laborals. Davant aquesta situació, els habitants de la vora passiva pateixen més per les molèsties que poden generar als altres que per la seua pròpia situació, a més   minimitzen les seues pròpies complicacions, traent temps i forces per a ajudar als altres.

Aquesta circumstància que en aparença és tan noble i exemplar, té les seues conseqüències: la falta d’autocura porta als habitants de la costa passiva a una deterioració de la malaltia, per la qual cosa, paradoxalment, com més ajuden als altres (a costa de la seua pròpia cura) pitjor qualitat d’ajuda ofereixen i la seua salut més es deteriora.

Les persones que viuen en la vora passiva, solen sentir impotència, tenen molta energia mental, és a dir, pensen molt (tenen converses mentals), però no ho exterioritzen, baixa autoestima, ansietat i frustració.

Si t’identifiques amb algunes d’aquestes circumstàncies, no et preocupes, tots en algun moment hem sigut habitants de la costa passiva, podem traure el millor d’aquesta vora i aprendre dels habitants del pont, però això, ho deixarem per a les pròximes setmanes.