Cogito ergo sum (René Descartes)

Les idees no són més que idees. Supose que us pregunteu per què comence amb un tòpic tan obvi, però és que açò, que sembla tan clar així vist per escrit, en el nostre dia a dia, es comença a complicar.

Les idees, els pensaments, són com un mapa de carretera, ens ajuden a organitzar, a planificar i a conèixer el terreny per endavant, però hi ha una cosa molt important, i és que el mapa no és la carretera, és a dir, que per molt ben cartografiada que estiga una carretera, el paper, el mapa, no pot substituir al camí; no pot recollir ni expressar tota la realitat que s’amaga en cada corba, imperfecció del terreny, olor, temperatura, color que anem captant al recórrer el nostre camí. Saber-se de memòria els carrers de Toledo, mai podrà substituir recórrer-los. Açò, que per a les coses bones de la vida és una cosa molt important perquè ens ajuda a adonar-nos que és molt més valuós experimentar les coses que deixar-les en el pensament, per a les parts difícils de la nostra vida, es pot aplicar exactament igual. De vegades, el nostre “mapa mental”, les nostres idees i els nostres pensaments es construeixen al voltant d’unes creences i unes expectatives, que ens fiquen en més problemes que solucions. Però no explicaré més, millor us pose un exemple:

– Paco és pacient renal, es troba en ERCA i té una revisió a l’any per a vigilar la seva evolución. Dins d’una setmana és la seva pròxima visita a Nefrologia, però des de fa dues o tres setmanes se sent més cansat del normal. Des que s’ha adonat d’aquest canvi, no pare d’observar-se i estar atent a tot el que sent i té la sensació d’un malestar general. Quan es posa a pensar que en una setmana ha de veure al metge, comença a imaginar-se que li dirà que la seua salut s’ha deteriorat tant que ha d’entrar en hemodiàlisi, es veu a la consulta sentint que tot s’ha acabat i que ja no hi ha volta enrere. Curiosament (ell no s’adona) però quan més pensa això, la seva sensació de malestar augmenta, i quan s’adona que el cor se li accelera i que s’està posant nerviós, atribueix aquesta sensació a aquest cansament que porta setmanes sentint, per la qual cosa encara es preocupa més. Per moments, a Paco només li abelleix cancel·lar la cita, i s’ho està pensant seriosament.

Aquest és un clar exemple de com a través dels nostres pensaments i idees ens anticipem a la realitat i creem unes expectatives que, en el cas de Paco, només li generen sofriment.

Què podem fer sobre aquest tema?: el primer és reconèixer que pensar alguna cosa no ho converteix en realitat. Si fos així, us convido a cadascun de vosaltres a imaginar-vos amb 100 milions d’euros en el vostre compte bancari, de ser veritat que per pensar alguna cosa això succeeix, tots seríem milionaris, però lamentablement (en aquest exemple) la realitat és independent dels nostres pensaments, de la mateixa manera, encara que Paco pense que està pitjor i entrarà en diàlisi, no ho converteix en realitat.

La segona cosa que podem fer és esperar a contrastar el que pensem amb la realitat i només a partir d’aquest moment, començar a prendre decisions. Paco, en aquest cas, ha d’adonar-se que per moltes voltes que li done, fins al dia que vage al metge i li digue com es troben les seves analítiques, no pot prendre cap decisió útil. Només amb els resultats i la valoració del metge serà quan de veritat podrà començar a prendre decisions. És molt possible que Paco hage dormit malament algun dia, o porte uns dies d’estrès i per això se sent més cansat; tota la resta, la seua interpretació i les pors que sorgeixen dels seus pensaments, només li estan fent passar una setmana horrible.

Recordeu, el mapa mai és la carretera.